Feixisme i economia // Fascismo y economía

La brutalitat, violència i irracionalitat del feixisme han deixat a la penombra la seva vessant econòmica, que sovint és malinterpretada. Aquest aspecte de la ideologia feixista, però, és determinant per entendre el seu triomf històric i la continuïtat entre democràcia i totalitarisme com a sosteniment del sistema capitalista.

L’anàlisi de la seva confusa proposta econòmica també ens ha de servir per entendre el desenvolupament i essència de la nova extrema dreta i, en especial, les diferències que li permeten desvincular-se de la seva tradició política. Que a més, mitjançant un ús volgudament manipulador dels conceptes i discursos que la podrien definir, utilitza contra els seus adversaris invertint-ne els significats.

Hem d’entendre, però, que és precisament en la qüestió econòmica que la dreta contemporània, post-feixista, ha trencat amb el feixisme tradicional. És aquest salt endavant que li permet dirigir una crítica cínica a l’esquerra i equiparar socialisme i feixisme sense ruboritzar-se.

El feixisme era teòricament anti-liberal tant com era anti-socialista en el discurs i la pràctica. No era, en cap cas, anti-capitalista. Si bé imposava un Estat totalitari, l’economia seria dirigida de forma gremial sota el control de la patronal amb total submissió (en fingida connivència) de la massa treballadora.

El post-feixisme no ha acabat de definir-se, com no ho va fer tampoc el feixisme clàssic (car eren i són fenòmens oportunistes que juguen del bàndol guanyador), però es declara partidari del lliure mercat i obertament liberal. Què ho fa aquest canvi de parer aparentment radical?

Tenim per una banda l’evident debilitat dels moviments revolucionaris comunistes i llibertaris actuals: el feixisme no necessita disputar el terreny d’influència a una classe treballadora ja narcotitzada per la societat de consum democràtica. Poques coses semblen més difícils (gairebé anacròniques) de qüestionar que el model econòmic.

Per altra banda, però en conseqüència, el post-feixisme ja veu en el sistema neoliberal una posada en pràctica de la seva teoria cruel. És l’aliança del gran capital qui dicta el camí de la societat i l’Estat qui n’assegura la seva marxa ordenada. No podem oblidar que el lliure mercat és una utopia impossible, o més aviat, una recepta per a l’autodestrucció de la humanitat. L’Estat evita, mitjançant la repressió o l’assistència, la total desaparició del teixit social. I el mercat, en definitiva, necessita d’una societat que parasitar.

Així doncs, gràcies a aquesta contradicció, el post-feixisme recupera el valor de l’Estat autoritari mentre cedeix el terreny a una economia descontrolada.

No és una idea nova però sovint ens fixem en un passat ara massa llunyà. És cert que l’extrema dreta d’aquest país té vincles estrets amb l’antic franquisme i fins i tot amb el falangisme més recalcitrant. La veritat, però, és que políticament beuen més de l’aperturisme econòmic dels tecnòcrates de l’Opus. El seu referent no és l’autarquia espanyola sinó el neoliberalisme de Pinochet i els seus Chicago Boys. I ara Trump o Putin, presidents moralment conservadors de països poderosos amb societats en extrema desigualtat.

Al cap i a la fi, els antics jerarques de la dictadura van sortir ben parats del canvi de règim i la seva riquesa no va deixar de créixer. Per què voldrien els seus nets tornar a l’època primitiva? La nostàlgia i el folklore són elements purament estètics de la seva identitat que, tot i així, tenen una utilitat aglutinadora i reverteixen de valors una ideologia servil al poder.

······························································

Fascismo y economía

La brutalidad, violencia e irracionalidad del fascismo han dejado a la penumbra su vertiente económica, que a menudo es malinterpretada. Este aspecto de la ideología fascista, es determinante para entender su triunfo histórico y la continuidad entre democracia y totalitarismo como sostenimiento del sistema capitalista.

El análisis de su confusa propuesta económica también nos tiene que servir para entender el desarrollo y esencia de la nueva extrema derecha y, en especial, las diferencias que le permiten desvincularse de su tradición política. Que además, mediante un uso intencionadamente manipulador de los conceptos y discursos que la podrían definir, utiliza contra sus adversarios invirtiendo los significados.

Tenemos que entender, sin embargo, que es precisamente en la cuestión económica que la derecha contemporánea, posfascista, ha roto con el fascismo tradicional. Es este salto adelante que le permite dirigir una crítica cínica a la izquierda y equiparar socialismo y fascismo sin ruborizarse.

El fascismo era teóricamente anti-liberal tanto como era anti-socialista en el discurso y la práctica. No era, en ningún caso, anti-capitalista. Si bien imponía un Estado totalitario, la economía sería dirigida de forma gremial bajo el control de la patronal con total sumisión (en fingida connivencia) de la masa trabajadora.

El posfascismo no ha acabado de definirse, como no lo hizo tampoco el fascismo clásico (claro que eran y son fenómenos oportunistas que juegan del bando ganador), pero se declara partidario del libre mercado y abiertamente liberal. ¿Qué hace este cambio de parecer, aparentemente radical?

Tenemos por un lado la evidente debilidad de los movimientos revolucionarios comunistas y libertarios actuales: el fascismo no necesita disputar el terreno de influencia en una clase trabajadora ya narcotizada por la sociedad de consumo democrática. Pocas cosas parecen más difíciles (casi anacrónicas) que la de cuestionar que el modelo económico.

Por otro lado, pero en consecuencia, el post-fascismo ya ve en el sistema neoliberal una puesta en práctica de su teoría cruel. Es la alianza del gran capital quien dicta el camino de la sociedad y el Estado quien asegura su marcha ordenada. No podemos olvidar que el libre mercado es una utopía imposible, o más bien, una receta para la autodestrucción de la humanidad. El Estado evita, mediante la represión o la asistencia, la total desaparición del tejido social. Y el mercado, en definitiva, necesita de una sociedad que parasitar.

Así pues, gracias a esta contradicción, el posfascismo recupera el valor del Estado autoritario mientras cede el terreno a una economía descontrolada.

No es una idea nueva, pero a menudo nos fijamos en un pasado ahora demasiado lejano. Es cierto que la extrema derecha de este país tiene vínculos estrechos con el antiguo franquismo e incluso con el falangismo más recalcitrante. La verdad, no obstante, es que políticamente beben más del aperturismo económico de los tecnócratas del Opus. Su referente no es la autarquía española sino el neoliberalismo de Pinochet y sus Chicago Boys. Y ahora Trump o Putin, presidentes moralmente conservadores de países poderosos con sociedades en extrema desigualdad.

Al fin y al cabo, los antiguos jerarcas de la dictadura salieron bien parados del cambio de régimen y su riqueza no dejó de crecer. ¿Por qué querrían sus nietos volver a la época primitiva? La nostalgia y el folclore son elementos puramente estéticos de su identidad que aún así, tienen una utilidad aglutinadora y revierten de valores una ideología servil al poder.