Random header image... Refresh for more!

All Containers Are Burning


La crema de contenidors és quelcom que sembla que cada cop que una espurna de rebel·lió social treu el cap als carrers, es pren com argument irrefutable per renegar de la revolta i criticar a aquelles que s’atreveixen a dur-la a terme.

Els contenidors son aquests elements urbans omnipresents que sembla que fan més mal al gruix de la ciutadania quan cremen, que quan la gent busca en ells: En aquest cas el socialment acceptat és continuar caminant sense mirar a la persona que hi furga al seu interior buscant el que serà el seu dinar aquell dia. I és que des de la comoditat d’un sofà, amb un àpat calent a taula i un smartphone aconseguit amb la suor d’un treball que consideren digne, alguns es creuen amb la potestat d’alliçonar sobre quins haurien de ser els mètodes de protesta d’aquelles a les que l’atipament d’una vida insulsa porta a alçar la veu de totes les maneres possibles.

Siguem sinceres. Aquest esclat social que dura ja més de tres dies, no és per un raper al que la majoria defensa deixant clar prèviament que no els hi agradava la seva música, ni ell mateix.

Aquest esclat social prové d’un any de confinament. De mesures canviants que ens arravaten el poc espai i temps de sociabilització que se’ns permetia. Prové d’una nova crisi que a penes ha començat i en la que es continuen executant aproximadament 67 desnonaments al dia. La ràbia de les que s’han quedat sense treball, dels ERTE, ERTO i tota la resta de porqueria burocràtica que fa que les famílies no arribin a final de mes. L’odi de les que estan cansades de que les seves pròpies veïnes facin de policies i de xivates. El cansament de les sanitàries que doblen hores perquè s’inverteix en armes però no en salut.

Aquest esclat no és per Pablo Hasel. És per Linares, per l’auge de Vox. Per Paula, a la que van disparar amb una tàser. Pels atacs trànsfobs, per les persones mortes al Mediterrani, pel foc a l’assentament de jornaleres a Huelva. Pels ulls perduts per les bales de foam. Tot això és per la violència i la brutalitat que exerceixen contra nosaltres els que tenen el poder, utilitzant el seu braç armat.

Ara que vinguin a dir-nos que és violència cremar un contenidor acceptant sense qüestionar-se res, la versió comprada dels massmedia.

Es per això que creiem necessària la revolta de les que estem fartes de l’establert, de les que no ens volem conformar amb un sou a final de mes amb el que poder somniar amb comprar-nos coses que no necessitem realment o amb el que anar-nos de vacances “quan tot passi”. Això ja no passarà.

Creiem indispensable aprofitar aquest esclat social i mantenir-lo en el temps com un pols al poder instaurat per deixar ben clar que som més i que no volem acatar les seves normes ni la seva normalitat abjecta en la que fan més mal uns trossos de plàstic cremat, que les vides d’aquelles que volem escapar de les cadenes.

————————————————-

La quema de contenedores es algo que parece que cada vez que un atisbo de rebelión social asoma a las calles, se toma como argumento irrefutable para renegar de la revuelta y criticar a quienes se atreven a llevarla a cabo.

Los contenedores son esos elementos urbanos omnipresentes que parece que duelen más al grueso de la ciudadanía cuando arden, que cuando la gente busca en ellos: En ese caso lo socialmente aceptado es seguir caminando sin mirar a la persona que hurga en su interior buscando lo que será su comida ese día.

Y es que desde la comodidad de un sofá, con un plato caliente en la mesa y un smartphone conseguido con el sudor de un trabajo que consideran digno, algunos se creen con la potestad de aleccionar sobre cuáles deberían de ser los métodos de protesta de aquellas a las que el hartazgo de una vida insulsa lleva a alzar la voz de todas las maneras posibles.

Seamos sinceras. Este estallido social que dura ya más de tres días, no es por un rapero al que la mayoría defiende dejando claro previamente que no les gustaba su música, ni él mismo.

Este estallido social proviene de un año de confinamiento. De medidas cambiantes que nos arrebatan el poco espacio y tiempo de sociabilización que se nos permitía. Proviene de una nueva crisis que a penas ha comenzado y en la que se siguen ejecutando aproximadamente 67 desahucios al día. La rabia de las que se han quedado sin trabajo, de los ERTE, ERTO y toda la demás bazofia burocrática que hace que las familias no lleguen a final de mes. El odio de las que están cansadas de que sus propias vecinas hagan de policías y de chivatas. El cansancio de las sanitarias que doblan horas porque se invierte en armas pero no en salud.

Este estallido no es por Pablo Hasel. Es por Linares, por el auge de Vox. Por Paula, a la que dispararon con una táser. Por los ataques tránsfobos, por las personas muertas en el Mediterráneo, por el fuego en el asentamiento de jornaleras en Huelva. Por los ojos perdidos por las balas de foam. Todo esto es por la violencia y brutalidad que ejercen contra nosotras los que tienen el poder, usando su brazo armado.

Ahora que vengan a decirnos que es violencia quemar un contenedor aceptando sin cuestionarse nada, la versión comprada de los massmedia. Es por eso que creemos necesaria la revuelta de las que estamos hartas de lo establecido, de las que no nos queremos conformar con un sueldo a final de mes con el que poder soñar con comprarnos cosas que no necesitamos realmente o con el que irnos de vacaciones “cuando todo pase”. Esto ya no va a pasar.

Creemos indispensable aprovechar este estallido social y mantenerlo en el tiempo como un pulso al poder instaurado para dejar bien claro que somos más y que no queremos acatar sus normas ni su normalidad abyecta en la que duelen más unos trozos de plástico quemados, que las vidas de aquellas que queremos escapar de las cadenas.